dBalears.catsepPortes obertes

Cabrera, el primer parc nacional de les Balears

9 juliol 2009 – 22:54

Aquests dies la premsa s’ha fet un ampli ressò (massa segurament) de l’assumpció de la gestió del parc nacional de Cabrera per part del govern autònom. Era una notícia que incomprensiblement s’ha anat retardat un parell d’anys. En tot cas era una decisio lògica després de la famosa sentència del Tribunal Constitucional. No tenia sentit que tots els espais naturals protegits fossin gestionats pel govern, tret de Cabrera.

El que no m’ha sorprès ha estat  el posicionament de certes entitats ecologistes d’àmbit estatal, les quals no veuen amb bons ulls aquesta transferència de gestió, en l’argument que des de Madrid s’està més enfora de les pressions dels qui s’oposen al parc  o pretenen rebaixar la seva protecció. Crec que només són tòpics i una reacció davant una certa pèrdua de control dels grups estatals.

La realitat desmenteix els arguments estatalistes. En el cas de les Balears s’ha de recrdar que tots els parc naturals i totes les reserves naturals s’han creat d’ençà que les competències foren assumides per  la Comunitat Autònom. El mateix ha passat a la resta de CCAA de l’estat . D’altra banda la declaració de Cabrera com a parc nacional fou una iniciativa legal del Parlament de les Illes Balears. Els partits majoritaris (PP i PSOE) no n’eren  molt partidaris.

Hi ha motius politics per haver reclamat la gestió del parc nacional de Cabrera. Està clar que tenim dret a la gestió dels espais protegits i a deixar de tenir complexos amb allò que Madrid ho fa millor. Madrid el que té són es doblers.

Cabrera ja és el primer parc nacional marítimo-terrestre de les Balears. De fet sempre ho ha estat.

Govern a cop de decret-llei

15 juny 2009 – 22:54

L’estatut d’autonomia del 2007 va incorporar un novetat interessant: la  possibilitat d’utilitzar els decrets-lleis. La idea era clara: es tractava d’usar aquesta figura  per casos d’emergència, que no poden esperar la tramitació parlamentària o com a mesura cautelar fins a l’aprovació d’una nova llei. La realitat, no obstant, ha posat de manifest un abús d’aquesta figura i sobretot la no-necessitat de la seva utilització

El primer dels decret-llei se va adaptar al seu objectiu estatutari: mesura cautelar i d’emergència, prèvia a la Llei de  mesures urgents en matèria d’espais naturals (de fet té un nom molt llarg): va suspendre transitòriament els projectes urbanístics que afectaven a determinats espais naturals. D’aleshores ençà els altres tres decrets-lleis constitueeixen un  clar abús.

El decret-llei Nadal suposa  el govern de les excepcions i l’urbanisme a la carta més barroer. El decret-llei Grimalt utilitza aquesta figura per canviar altres normes i rebaixar exigències ambientals.  Per últim el decret -llei per un nou hospital a Vila, suposa classificar com a urbà uns terrenys que legalment no ho són.

No es tracta de negar la possibilitat d’aprovar els decrets -lleis, sinó de fer-ne un ús adequat. Si no és així, se burla el Parlament i queden manllevats els imprescindibles debats parlamentaris.

Hem d’anar més lluny

10 juny 2009 – 13:53

El canvi de govern, prest farà dos anys, a les principals institucions de les Illes Balears ha significat -pel que fa a temes territorials- una estranya situació, entre la valentia i  la feblesa, entre l’ambigüetat i la covardia.  En alguns aspectes hi ha hagut una millora  substancial en relació a la situació anterior, especialment pel que fa a la protecció d’alguns espais naturals amençats per projectes urbanístics (Cala Marçal, Cala Carbó, Cala Blanca….) o a la paralització d’altres iniciatives (Ses Fontanelles, Es Guix…). També hi ha hagut millores en certs aspectes de la normativa urbanística vigent.

No obstant en altres temes, el Govern ha estat poc valent i ha permès que segueixin projectes més que discutibles, com l’ampliació del port d’El Toro, Son Espases, el Palau de Congressos, etc. També hi hagut aspectes ben negatius, com la Llei per construir més habitatges de protecció oficial, el Pla de Carreteres, etc..

El paper que ha tocat jugar a les organitzacions socials, especialment al GOB, no sempre ha estat comprès, però sense dubte ha estat necessari per fer contrapès a una inèrcia, que amb l’excusa de la crisi, segueix apostant per un model de creixement poc sostenible.

El divendres dia 12, ens han convocat a Ses Voltes, per pegar una empenta a les politiques ambientals,  per animar la classe política a anar més a lluny, a esser més valents. Ningú nega que s’han fet coses interessants (també de dolentes), però se n’han de fer més, moltes més, com a mínim les que varen prometre. De tots nosaltres hi depèn.

El medi ambient, fora de les eleccions europees

5 juny 2009 – 12:34

A pesar que més de la meitat de les lleis que aprova el Congrés dels Diputats o el nostre Parlament constitueix la transposició de directives europees, la realitat és que la campanya electoral d’aquestes eleccions ha estat buida de referències i de propostes a la tasca legislativa del Parlament europeu.

D’això en tenen la culpa els partits i també els mitjans de comunicació que els han fet el joc. Semblen més eleccions generals que europees.

M’ha cridat especialment l’atenció la poca o quasi nul·la dedicació a temes ambientals, a pesar que dins de la Unió Europea ha estat una dels més més tractats i debatuts, sobretot a partir de Maastrich. De fet el nombre de Programes i Directives que s’han elaborat sobre medi ambient (en un sentit ampli) són de les més  nombroses.

Un mirada al programa que els partits i les coalicions han elaborat i penjat a les respectives planes web, posa de manifest que és un tema important i que està farcit de propostes. No obstant, la campanya electoral, els mitings, els debats,… no ha tengut referències a aquesta temàtica, tret de qualque generalitat ambigua.

Una oportunitat perduda per explicar el paper del Parlament euroepu i la transversalitat dels aspectes ambientals .

El patrimoni de la Colònia de Sant Jordi

15 maig 2009 – 15:08

Poca gent posa en dubte la necessitat d’assegurar la conservació d’aquelles edificacions monumentals, extraordinàries, etc… Estam parlant de palaus, castells, restes arqueològiques, torres de defensa, edificis medievals,…

La cosa no queda tan clara i diàfana quan es tracta de mantenir tipologies, elements arquitectònics més senzills, trames de carrers, arquitectura popular,…. En definitiva, a l’hora d’assegurar la protecció d’edificis o conjunts no tan espectaculars, els regidors de torn no s’hi apunten tan aviat, la societat passa una mica més i els mitjans de comunicació no s’interessen gaire.

Molts tenim gravat a la memòria l’esbucament d’un munt de cases (Hostal Arxiduc) , destrucció de trames de carrers (Sa Gerrereia), conjunt d’edificacions interessants (Avingudes de Palma, Eixample de Palma,…).

El possible esbucament d’un antic quarter de carabiners de la Colònia de Sant Jordi n’és un bon exemple del que deim. Es tracta d’un edifici de principis del segle XX, que no està catalogat i que l’Ajuntament el pensa esbucar per ampliar un carrer i per fer no-sé-que.

V ull veure fins on arriba la nostra sensibilitat i alhora comprovar si quan parlam de patrimoni just ens fixam amb allò únic i extraordinari o en canvi hem estat capaços d’ampliar el nostre concepte i la nostra visió.

Cabrera, S’Albufera,…

8 maig 2009 – 10:40

Els parcs (naturals o nacionals) estan d’enhorabona. El de S’Albufera, el primer que hi va haver a les Illes  Balears acaba de complir 20 anys (de fet ja en té 21).  El de Cabrera, el parc nacional marítimo-terrestre de les Balears, es troba en fase de transferència a la comunitat autònoma i ja ha complit 18 anys.

En els dos casos, acaben de presentar-se diversos i magnífiques  publicacions que  parlen dels seus valors naturals i culturals, del sues paisatges, de la seva història recent, de les activitats del parc, etc.

Han passat anys i aquests parcs i els altres que tenim, no estan absents de problemes.  La creació d’un parc o d’una reserva no significa la desaparició dels problemes, emperò si la disponibilitat d’eines legals, econòmiques i de personal per poder-los resoldre.

Emperò, aquests parcs naturals o nacionals, tenen un valor afegit que no s’ha d’oblidar. La seva creació va ser fruit,  entre d’altres factors, de la pressió popular, de la feina ciutadana i sobretot de la tasca ecologista, especialment del  GOB (i d’altres entitats, és clar), tant amb feina de caire divulgatiu i científic com de caire reivindicatiu. Ho paga no oblidar-ho i segurament  és un bon símptoma de la salut de la nostra societat.

Una bona salut dels estudis de toponímia

28 març 2009 – 23:45

Avui dissabte s’ha celebrat al Club Pollença i amb una bona assistència de públic i de ponents, la XXII Jornada d’antroponímia i toponímia. D’entrada diria que consider un èxit que  aquestes trobades d’estudiosos dels noms de lloc i dels noms de persones, ja hagin assolit l’edició vint-i-dues. I sé per experiència que no és gens fàcil mantenir aquesta constància en uns temes com aquests i en un temps com l’actual, on tot és tan efímer i superfícial. Un deu per al Gabinet d’Onomàstica.

D’altra banda s’ha de considerar que l’èxit de públic i de comunicacions és un símptoma que els estudis de toponímia i antroponímia gaudeixen d’un bon estat de salut i sense dubte d’un interès considerable entre els estudiants, especialment dels de geografia.

No obstant, això no vol dir que l’estat de conservació dels topònims, especialment dels microtopònims sigui bona. A pesar de la tasca feta per un bon  grapat de persones entusiastes, la realitat és que cada vegada costarà més fer bons reculls orals de topònims, ja que cada cop són menys les persones que coneixen la toponímia tradicional i popular de possessions, de la vorera de mar i  paratges de l’illa.

Encara hi ha tasca per fer a fi de salvar un patrimoni feble i delicat com és la toponímia. Com el medi ambient, massa coses amenacen la seva conservació.

Mitja dotzena d’enganys entorn a Son Baco

18 març 2009 – 0:41

Moltes de les polèmiques que se susciten al nostre país, se sustenen sobre argumentacions falses o si més no completament exagerades. Al cas de Son Baco, al debat encetat, s’han sentit tot tipus d’argumentacions, les quals, maldament siguin politicament comprensibles, no sempre responen a la realitat. Vet aquí un breu llistat:

- Campos és un dels pocs municipis que no tenen activitat turística.- La realitat és que quasi un 60 % dels  municipis de les Balears no tenen desenvolupament turístic destacable.

- Campos no en treu res de les platges.- L’adjudicacií dels “xiringuitos” , les hamaques i les ombrel·les generen uns bons ingressos al Consistori

- Campos ha crescut poc en comparació a altres pobles.- Una volta pels voltants del nucli urbà posa de manifest el fortíssim creixement del poble als darrers 5 anys, segurament el més alt de l’illa en termes relatius. I ja no en parlem de sa Ràpita

- A Campos, l’administració ha aturat tots els projectes inversos.- Sincerament no crec que el golf de sa Vinyola s’hagi aturat pel culpa de cap administracio, ni els banys de sa Font Santa, ni les urbanitzacions de sa Ràpita, sinó senzillament per falta d’inversors.

- El Consell ha paralitzat el golf de Son Baco fent caducar l’expedient.- La realitat és que el Consell va anul·lar el camp de golf i l’hotel a causa de l’estimació d’un recurs i dels informes dels tècnics que els consideraven il·legals

- El golf de Son Baco donarà feina a més de 70 campaners.- Qui assegura que seran campaneres les persones contractades per fer feina al nou complex turístic.

La crisi com a excusa

13 març 2009 – 19:33

Qui més qui manco té a la boca la paraula crisi. En parlar de viatges, a l’hora d’anar a comprar,  o també ent que no troba feina o l’ha perduda, comentant el futur de la temporada de turisme, etc… tothom  parla del mateix. La crisi també  forma part de la justificació de moltes de  les mesures legals i polítiques que recentment s’estan impulsant .  A mi me semblen, en més d’un cas, una excusa com a una altra per seguir fent barbaritats

En aquests moments la crisi ha servit d’excusa per permetre que els hotels puguin saltar-se la normativa turística i urbanísica per ampliar les seves instal·lacions. També serveix -ens referim a la crisi- com excusa per  saltar-se el Pla Territorial i poder edificar maldament la urbanització  no tengui els serveis que pertoca. Ara UM pretén adoptar una nova mesura i és la d’autoritzar l’Ajuntament a atorgar llicència d’obra per fer un camp de golf i una urbanització  a Son Baco o a Sa Vinyola sense la declaració d’interès general i estudi d’impacte ambiental.

Ara que s’ha obert la veda, quina serà la propera mesura per fer front a la crisi? D’aquì un parell de dies ho sabrem.

 

 

Alerta

Reduir consorcis, empreses i fundacions

25 febrer 2009 – 19:39

A un dels primers blocs, vaig comentar el que pensava que havia de ser una de les lliçons del cas Andratx. Me referia a la necessitat que els tècnics jurídics i urbanístics dels Ajuntaments siguin funcionaris de carrera a fi d’evitar que els batles de torn col·loquin missèrs i arquitectes amb l’únic mèrit de ser de la confiança del primer regidor. Era una forma d’evitar informes a la carta, tan habitual al cas Andratx i altres municipis de l’illa

L’altra mesura necessària per fer front a la corrupció,  fa referència a les empreses públiques, als consorcis, instituts, etc.. Ja fa un grapat de mesos un expert comentava que la creació dins de l’administració de tantes empreses, fundacions, consorcis,… responia a la necessitat d’evitar els controls habituals de les administracions públiques tradicionals. Unes entitats que en teoria se creaven per agilitzar l’administració i ser més eficient, al final s’han convertit en una forma de col·locació d’amics i parents i en alguns casos de desviar doblers o senzillament de robar. Els quatre anys de govern de Matas han aflorat casos que ho cofirmen amb escreix.

Convendria que el nou govern de centre-esquerra canvia la seva política en relació a aquests consorcis o empreses i redueixi el seu nombre com a exercici de transparència i de coherència.